Sant
Jordi
L’intrèpid tutor de
vuitè es disposà, aquell matí de dimecres, a iniciar una
d’aquelles sessions de treball tradicionals, que es repetien curs
darrera curs i que donaven sentit a la seva vida professional i el
feien sentir un membre útil de la seva comunitat. Igual que les
sessions dedicades a explicar per què mengem castanyes per Tots
Sants, per què ens disfressem per Carnestoltes i per què cal cantar
nadales per Nadal, Suprema Sabiduria –malnom amb el qual el
coneixien els seus alumnes, que l’havien tret d’uns antics tebeos
del Capitán Trueno- es disposà, una vegada més i per vintè any
consecutiu, a explicar als seus alumnes la llegenda de Sant Jordi.
Malgrat el seu excel·lent estat d’ànim aquell matí, no va poder
evitar que un calfred li recorregués la columna vertebral de dalt a
baix en adonar-se, de forma involuntària, que encara li quedaven com
a mínim vint-i-cinc sessions com aquella abans de jubilar-se.
Un cop aconseguit el
silenci amb l’ajuda de vàries mirades assassines sàviament
dirigides, el nostre heroi inicià la seva classe.
- Bé, nois, ja sabeu que
demà és el dia de Sant Jordi, i per aquest motiu avui dedicarem la
classe de llengua a parlar de la llegenda tradicional i comentar
alguns aspectes d’ella que penso que són interessants i val la
pena parlar-ne.
Un espès silenci,
aconseguit ara sense necessitat de cap mirada homicida, seguí a
aquestes paraules. Fins i tot el silenci era quelcom més que espès.
Era hostil. Una mena de cansament intangible i repetit s’havia
apropiat de sobte de l’ambient de l’aula.
- Per tant, si us sembla,
primer llegirem aquesta versió de la llegenda, que està adaptada
d’un text de Mossèn Cinto. Pau, reparteix, si us plau.
Suprema Sabiduria entregà
els fulls multicopiats a un adolescent de mirada borrega que gaudia
d’una incipient erupció de grans a la cara. Una formidable bastida
metàl·lica comprimia els seus incisius i canins, preparats per
saltar a sobre del seu interlocutor més proper. El seu cos era
cobert per robes quatre talles més grans de les que li corresponien.
Amb desgana, l’encarregat s’aixecà de la cadira i inicià un
breu recorregut per l’aula, entregant un full a cada membre del
grup-classe. Cap d’ells es dignà mirar el full. Simplement, el
posaren davant seu amb les lletres orientades cap a dalt –tingueren
aquest detall- i esperaren instruccions.
- Pere, comença a
llegir, si us plau.
I
en Pere començà a llegir. En
un país molt llunyà vivia un rei que tenia una filla...
- Maite, segueix.
I
la Maite continuà. Un
bon dia va arribar un drac al regne...
- Xavi, continua.
I
en Xavi prosseguí la lectura. I
cada any el drac es menjava una donzella del regne...
- Núria, segueix.
I
la Núria continuà. I
el drac raptà la filla del rei i se l’emportà a la seva cova.
- Paco, continua.
- ...
- Paco, continua, si us
plau...
- Per on anem?
- Què no seguies la
lectura?
- No. M’he perdut.
- Doncs no t’has de
perdre. Si no segueixes és impossible que entenguis la lectura.
- És que ja sé com
acaba.
- Què vols dir?
- Que cada any és la
mateixa història. Des que anàvem a pàrvuls, cada any ens han
explicat la mateixa història. Ja la sabem. A mi aquesta història
m’avorreix.
- I a mi.
- I a mi també.
- A callar! És una
tradició de la nostra cultura i l’hem de respectar!
- Les tradicions són per
trencar-les.
- Qui ha dit això?
- Jo – digué la
Rocío-.
- I d’on et surt a tu
ara aquesta vena anarquista?
- És una frase que diuen
a l´institut del meu germà.
- Doncs és una frase que
no m’agrada. Les tradicions s’han de respectar.
- Doncs a l’institut no
han respectat gaire Sant Jordi –seguí la Rocío-. Han marxat tota
aquesta setmana de colònies al Pirineu, a fer ràfting i a muntar a
cavall.
- Ah, doncs sí que
respecten la festa, perquè han anat a fer el mateix que feia Sant
Jordi.
- Què dius, Jordi?
- Que si han anat a
muntar a cavall faran el mateix que Sant Jordi. Ell era cavaller, no?
- No ens desviem del
tema. Cal respectar les tradicions, torno a dir.
- Home, si són
divertides i ens permeten fer festa, sí.
- Què vols dir?
-
Que demà és Sant Jordi i és un dia feiner. I és el patró de
Catalunya. Doncs quin patró tan bo que tenim, que no ens deixa fer
festa i quedar-nos al llit fins les dotze.
- No és festa perquè
els catalans som un poble molt treballador.
- Doncs quina merda de
poble que som!
- Qui ha dit això? No
penso pas permetre aquest llenguatge a la classe.
- Però si el Joan té
raó. Tant de treballar per a què? Tu no preferiries quedar-te demà
a casa dormint?
- No es tracta de què
faria jo demà si fos festa. El problema és un altre, no em desvieu
el tema, us torno a dir.
- Però, a veure
–intervingué el Toni, la llumenera de la classe. Fins aleshores
havia estat callat i s’havia mantingut a l’expectativa. Suprema
Sabiduria era ara l’expectant. Segons la postura que adoptés el
Toni podrien acabar de llegir el text de Mossèn Cinto o la classe
derivaria en el motí del Caine-. En lloc de llegir la llegenda, que
ja la sabem, fem una altra cosa. Analitzem-la de forma crítica.
- Analitzar-la?
- Sí, fem com un
comentari de text. Mirem quins elements hi intervenen, com
interactuen, com s’interrelacionen i de quina forma els podem
interioritzar.
Suprema Sabiduria havia
reconegut el seu propi vocabulari pedant en el discurs que havia
deixat anar el Toni. Seria cabró el superdotat malparit aquell de
merda? Se’n fotia d’ell davant de tota la classe! Afortunadament
la majoria dels alumnes del grup estava lluny de captar qualsevol
tipus de sarcasmes.
- Analitzem-la, Toni.
Comença.
- D’entrada, Sant Jordi
era un feixista de merda, un militarista fastigós que només intervé
quan el drac rapta la filla del rei. On era el cavaller quan el drac
raptava i es menjava les filles dels camperols? A Sant Jordi se li
veu el plumero.
- Toni, mira...
- No, no, espera, que no
he acabat. Sant Jordi era un cavaller. Tots sabem el paper repressor
contra els camperols que va jugar el feudalisme al llarg de l’Edat
Mitjana. I qui era el braç executor del poder feudal? L’exèrcit
del senyor, és a dir, els cavallers, que no tenien altra cosa millor
que fer en tot el dia que fer el papallona dalt del cavall i tirar-se
camperoles.
- Toni, per l´amor de
déu...
- Era així. Tenien dret
de cuixa, no? I això era just? No! I Sant Jordi, com a membre de la
cavalleria, contribuïa a mantenir aquest estat de coses. Així que
tenim per patró nacional a un individu que va fer tot el possible
per perpetuar una situació socialment injusta, econòmicament
miserable i humanament denigrant. És per estar-ne orgullosos.
- Toni, llegeixes massa
últimament. Hauries de jugar a futbol més sovint, veure la tele...
- I no només això. Què
en sabem, del rei. Eh?
- Eh?
- Això dic jo, eh? El
rei era un altre cabró de merda...
-
Toni!
-...
que fins que la seva filla no és raptada no demana ajuda. Tant li
era que el drac es mengés les altres noies del seu reialme. Segur
que ell ja les havia desvirgades abans i ja no li servien.
Suprema Sabiduria va
haver de posar un braç a la taula per no caure a terra, ja que com
sempre s’havia assegut sobre el tauler, en un patètic exercici de
progressisme pedagògic.
- El rei era un monarca
medieval, despòtic, sanguinari, que creia cegament que el seu poder
venia de déu i per això es creia intocable. Un il·luminat que
creia que tot era seu i que fins i tot ofereix a la seva filla en
matrimoni a qui mati al drac. Com si la seva filla fos propietat
seva.
Suprema Sabiduria va
pensar que tota la culpa la tenia la mestra de Socials, que en lloc
d’ensenyar als nens a apreciar la bellesa del gòtic flamíger de
la capella de Sant Jordi, els inflava el cap parlant-los de les
condicions de vida dels obrers durant la Revolució Industrial i feia
llargs mítings en contra del capitalisme.
- I la princesa?
–preguntà l´Estefania, l’amor platònic del Toni-. Què ens
dius de la princesa?
El Toni va prendre aire.
Li calia lluir-se. Suprema Sabiduria temia el pitjor.
- La princesa? Una
figa-tova insolidària. Mentre el drac es menjava les noies
camperoles ella estava molt tranquil·leta al seu castell, sense
preocupar-se per elles. I quan acaba la història, es casa amb Sant
Jordi sense posar cap oposició al que ha dit el seu pare. On tenia
el criteri aquella noia?
- Toni, ja està bé.
- No, no està bé. És
vergonyós que any rera any ens esteu explicant una llegenda
absolutament classista, masclista, militarista i imperialista.
Perquè, parlem d´una altra cosa...
- Encara més...?
- Sí. En contra del que
diu la llegenda, aquella regió era l´hàbitat natural del drac. Van
ser els humans els que van envair el seu territori. El rei tenia el
comportament típic de qualsevol estat imperialista. Conquerir
territori, perquè en aquella època la terra era la base de la
riquesa. El drac havia de defensar-se d’aquella agressió externa.
És absolutament lògic que el drac es mengés la gent. El drac era a
casa seva, s’estava defensant, protegia el seu territori...
Un gran terrabastall
tallà la dissertació del Toni. Suprema Sabiduria va creure per un
moment que el drac entrava per la finestra i se l’anava a menjar.
Però no, havia estat el Rubèn. El seu estoig metàl·lic s´havia
estrellat contra el terra. Pensà en l´estrèpit que haurien sentit
al pis d´abaix, on justament feien Socials. Socials? Bé, que es
fotin.
- Recull l’estoig,
Rubèn. I vigila que no torni a caure, guapo.
El Rubèn trigà quatre
segons a entendre la primera part del missatge. Incorporà el seu
immens cos alimentat des dels dos anys per ingents quantitats de
pastisseria industrial, s’ajupí amb dificultats recolzant-se a la
taula, estigué a punt de caure i de tirar la taula, reprimí un pet,
s’aixecà finalment, deixà caure sorollosament l’estoig a la
taula i s’assegué de nou. El seu cervell passà a la posició
d’espera, mentre el Toni seguia a l’atac:
- Vols que entrem ara en
les consideracions classistes que es desprenen de la llegenda?
- NO! Ja n’hi ha prou!
Parem ja!
- No, no paro, segueixo.
La sang del drac. De la sang vessada pel drac neix una rosa, símbol
de l´amor. I una puta merda!
- TONI! PROU!
- No. Com es pot fer
aquest simbolisme? La sang del drac, formada per les dotzenes de
camperoles devorades, serveix per alimentar l´amor d'aquest parell
de pijos! És una metàfora sagnant, despietada, brutal. És com quan
els nazis fabricaven sabó amb els jueus! Però no te n’adones?
Sobre la sang de milers de treballadors han construït les seves
fortunes els capitalistes! Sobre la sang de milers de camperols ha
edificat el seu patrimoni la duquessa d'alba i tots els seus
avantpassats!
-
¡A
mi me gutta musho bailá seviyana y montá a cabasho!
–imità a la duquessa el Jaume, provocant la hilaritat de la
classe. Mentre durava l’enrenou, Suprema Sabiduria intentava
recompondre el seu discurs, però havia de reconèixer que el Toni
l’havia deixat tocat. No només això, s’estava adonant amb pànic
de què el noi tenia certa raó. En el cervell de Suprema Sabiduria,
aquell adorable cavaller romàntic s´estava convertint en un
mercenari justicier amb la cara mal afaitada del Clint Eastwood.
Quan el soroll va anar
decreixent fins a fer audible una veu humana, Suprema Sabiduria
intentà recuperar el control de la classe. Però quan anava a
articular la primera paraula del seu discurs, un nou terrabastall
vingué a trencar la precària calma. El Rubèn no havia interpretat
correctament la segona part del missatge que Suprema Sabiduria li
havia fet arribar cinc minuts abans, i el seu estoig va experimentar
de nou els efectes de la llei de la gravetat. El cervell del noi
sortí de la situació d’espera i el mirà esperant instruccions.
- Quiet! Deixa-ho al
terra! Ja no caurà més! –ordenà Suprema Sabiduria mentre
interiorment maleïa el cabró que havia instaurat l’ensenyament
obligatori per a tothom fins als setze anys -. No voleu fer la
llegenda de Sant Jordi? Perfecte! Vanessa, recull tots els fulls de
Sant Jordi i posa’ls a la safata del paper reciclat. La resta,
obriu el llibre a la pàgina cent vint-i-quatre. Pronoms febles. Feu
les activitats tres, quatre i cinc. D’aquí a mitja hora les
corregirem. Comenceu!
Amb més desgana que
entusiasme, durant els següents deu minuts van anar apareixent a poc
a poc els llibres, les llibretes, els llapis, sempre sota un murmuri
constant. I mentre es produïa el miracle sempre sorprenent de veure
com una classe es posava en marxa i començava a treballar, Suprema
Sabiduria va seure a la butaca de la seva taula i va decidir que
l’any proper, durant la setmana de Sant Jordi, anirien de colònies
al Pirineu, sí senyor!. I farien ràfting pel Noguera Pallaresa, amb
el Toni al davant de tot de la barca, no faltaria més!. I muntarien
a cavall, i ja se n’ocuparia ell que al Toni li toqués el cavall
més malparit de la quadra. I també farien puenting, mira. I el
Toni seria el primer en llançar-se, i fins i tot sense corda.
- Rubèn, vols treballar?
- No puc, tinc l’estoig
a terra.
**********
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada