Poca gent dubtarà de l'important paper que juguen
actualment les noves tecnologies en la nostra vida quotidiana. Se'ns
han fet imprescindibles per a treballar, per a comunicar-nos i fins i
tot per a divertir-nos. Des de fa més de vint anys, aquestes noves
tecnologies -algunes potser ja no tan noves- també s'han fet un lloc
a l'escola, primer tímidament -pensem en els primers i solitaris PCs
instal·lats en els despatxos de direcció per a gestionar els
centres- i actualment de forma massiva: en els darrers anys les
escoles s'han omplert i es van omplint d'aules d'informàtica,
pissarres i projectors digitals, agendes electròniques, ordinadors
portàtils... ¿Tot aquest allau de tecnologia ha estat ben paït
pels docents? En el meu cas, no gaire.
Les meves experiències com a mestre amb les tecnologies
TIC han estat, segons les èpoques, entusiastes o traumàtiques. Les
experiències entusiastes les vaig viure ja fa temps, potser deu o
quinze anys enrere, quan cada dos o tres cursos feia un curset per a
aprendre a utilitzar un programa determinat. Els continguts del
curset eren relativament senzills i jo els podia assimilar amb certa
facilitat. Recordo que l'any 1996 vaig fer un curset sobre l'AmiPro,
un processador de textos magnífic, segons el formador. Juntament amb
vàries companyes de l'escola, vam invertir trenta hores de les
nostres vides, en sessions de tres, de sis a nou del vespre, en
aprendre els secrets d'aquella meravella informàtica. Aquell
programa era fantàstic, permetia fer accions impensables amb els
programetes que fèiem servir llavors, el Framework i el WordPerfect:
podies canviar de lletra, fer-la més gran, més petita, omplir la
pantalla de coloraines, inserir taules, dibuixos, icones... No cal
dir que a partir de llavors tots els documents elaborats a l'escola
van ser creats fent servir l'AmiPro.
Dos anys més tard, però, als ordinadors del centre es
va instal·lar, i mai millor dit, el Word, un programa encara més potent i més fiable
que l'AmiPro, i amb la garantia del senyor Bill Gates. En aquest punt
es va acabar la relació amb el nostre bon amic AmiPro, que va ser relegat a
l'oblit com un empestat cibernètic. La reflexió era clara: ¿Algú
em retornaria les meves trenta hores perdudes en una freda aula
d'informàtica d'una escola del Vallès Oriental intentant dominar un
programa que en dos anys va quedar obsolet i oblidat?
Les experiències traumàtiques van començar quan vaig
haver d'aplicar els meus amplis coneixements informàtics -és una
forma de dir- en un aula amb dotze ordinadors i vint-i-sis nens, dels
quals vint-i-quatre en sabien més que jo, d'informàtica. Una ràpida
operació matemàtica haurà permès als i a les amables lectors i lectores
deduir que cada ordinador era usat per dos nens o nenes, i davant
d'alguna màquina s'organitzava algun trio, sí senyor. Els
ordinadors eren unes motos immundes, uns saldos barats de la IBM (Immenses Boles de Merda, segons l'encertada definició d'algun alumne replicant) que
es penjaven als cinc minuts d'engegar-los. Als sis minuts començaven
els brams dels nens sol·licitant ajuda, als deu minuts venia la
coordinadora d'informàtica, tota atabalada i amb les galtes
vermelloses, que certificava la mort sobtada de les màquines i que
deia que no era culpa seva. Donades les
circumstàncies i aprofitant l'avinentesa, a mig curs vaig
decidir deixar d'anar a treballar amb aquells trastos i quedar-me a
la classe amb els nens,
gaudint tots plegats del bon funcionament del bolígrafs de
l'acreditada casa Bic.
Les desventures van continuar després del meu trasllat d'escola, fa
tres anys. En arribar al nou centre vaig comentar-li al
coordinador d'informàtica que no trobava la icona del Word a la
pantalla de l'ordinador. Aquell home em va respondre amablement que
no la trobaria pas, doncs en aquella escola es feia servir
l'OpenOffice com a processador de textos, ja que només s'hi utilitzava
programari lliure. Així que apa, a aprendre de nou a usar un nou
processador de textos, el tercer en onze anys. Algú em dirà que el Word i l'OpenOffice són
molt semblants, i tindrà raó, però semblant no vol dir
igual, heus aquí el matís. I jo ja no estic per anar
canviant de processador cada tres anys i mig, aquesta duplicació d'esforços
a la meva edat no pot portar res de bo.
Els traumes van seguir amb l'assistència a nous cursets
-ara anomenats assessoraments- on en vint hores calia aprendre el
funcionament de programes per retocar fotos -ulls vermells inclosos-,
eliminar-ne persones, gravar cançons, suprimir la veu d'una cançó
i gravar-ne una altra a sobre, fer un karaoke, crear una màquina
virtual dins de l'ordinador, congelar l'ordinador (congelar l'ordinador, verge santa!!!)... Tota aquesta
tecnologia, molt atractiva i útil, no ho nego, a mi em va desbordar,
i encara em desborda. No sóc capaç d'assimilar tot això, fer-ho bé
i a més utilitzar-ho a l'aula de forma profitosa amb els nens. ¿Cal
que un nen de primària sàpiga eliminar la figura entranyable del
seu avi, posem per cas, d'una vella fotografia familiar i que només
hi quedi la iaia, sola i desemparada al costat de l'escullera del
port? Jo diria que no. Per això he decidit anar a poc a poc i fer
servir i aprendre allò que necessito segons la meva forma de
treballar, que ja començo a tenir prou ple el disc dur.
Voldria acabar recordant el curset de l'AmiPro del
llunyà hivern de 1996. Una companya de l'escola va passar tot el
curset -trenta hores, recordem- a la darrera filera de l'aula, jugant
al solitari i renegant contra el formador, que no podia sentir-la. Li
van donar el mateix diploma que a mi i mai, però és que mai, va
usar l'AmiPro a l'escola. Del Word i de l'OpenOffice ja no cal que en
parlem. Es va jubilar als 60 anys i viu com una reina. Tot això que
va guanyar.
Pere París (Juliol de 2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada