Cementiri de Sergorp.

Mireu, què voleu que us digui, de tot això que està passant a l'escola? Són coses estranyes. Fins i tot desagradables. Jo no sé què dir de tot això, i penso que si no es fa quelcom per aturar-ho, tot es desbordarà i tindrem molts problemes. Encara més dels que hi ha ara. L'escola ja no és la que era, això per descomptat. La gent es comença a posar nerviosa, amb aquestes històries de fantasmes. Jo no hi crec, en aquestes bajanades, només faltaria, però començo a estar preocupada. Recordeu aquell rebombori que es va muntar fa un parell de mesos, a l'aula d'informàtica? Quan els nens estaven treballant amb l'ordinador, de sobte la pantalla quedava en negre i al cap d'uns segons apareixia la imatge de la nena de l'exorcista, mentre es sentien uns udols esgarrifosos, una rialla histèria i la frase “aquesta nit et vindré a veure...” I no sortia en tots els ordinadors a la vegada, sinó de forma aleatòria. Els de 4rt B van ser els primers que van patir aquesta aparició, i els va faltar temps per a explicar-la a la resta de les classes, que perdien el cul per anar a treballar a l'aula d'informàtica, per a veure la nena dels nassos. Vam deixar d'anar a l'aula , és clar, no es podia treballar. Tirant de la corda, es va descobrir que havien estat dos nois de l'institut, que venien aquí a fer extra-escolars, els que havien introduït la foto i els sons a la xarxa de l'escola. Es veu que una tarda, el quartet on hi ha el servidor estava obert, se l'havien deixat obert les senyores de la neteja. Van entrar, van començar a manipular el servidor, i a gaudir dels seus cinc minuts de glòria. La direcció va comunicar els fets a la direcció de l'institut, els van obrir un expedient i els van expulsar quinze dies. Però aquí no acaba la cosa. Al cap de dos dies els van anar a buscar a casa seva per a què vinguessin a l'escola a treure la foto de la nena del servidor, ja que aquí ningú no ho sabia fer, i el tècnic del Departament, tampoc. I el pobre Jordi, estava treballant a la seva classe a l'hora d'exclusiva i de sobte li va aparèixer la nena i la rialla. Es veu que la nena s'havia estès per tots els ordinadors de la xarxa. Es va espantar i va caure de cul a terra, literalment. Va patir un pinçament de dues vèrtebres, va estar un mes de baixa. Que tranquil·les vam estar, per això, aquell mes. Tot això de la nena de l'exorcista no deixa de ser una malifeta, però el més greu es va produir al cap d'una setmana d'eliminar-la de la xarxa. Els ordinadors de tota l'escola, a la vegada, es quedaven en negre i al cap d'uns segons apareixia la imatge del Gustau, tots desfigurat i ple de sang. El Gustau era un nen que vam tenir a l'escola, un trasto, va acabar sisè fa tres anys. Quan feia primer d'ESO es va matar esquiant, en unes colònies. Imagineu-vos el pal que va suposar això per a tothom. Va ser horrible, horrible. No li desitjo a ningú, ni al meu major enemic, passar per aquest tràngol. La imatge que sortia estava manipulada, era una foto de carnet sobre la qual algú s'hi havia entretingut en sobreposar-li unes ulleres trencades, vàries cicatrius, sang, molta sang... De molt mal gust, evidentment. Imagineu-vos quan va aparèixer això a tots els ordinadors de l'escola, i a més amb una gravació de la seva veu, on deia “adéu, adéu, ja no vindré més, adéu...” Era una gravació del vídeo de comiat que es va fer als de sisè d'aquell any. Però feia el seu efecte. Tothom es va quedar pàl·lid. I després d'uns quants segons, es va sentir una gran rialla i tots els ordinadors es van penjar. Tots. Absolutament tots. Ningú no sabia què fer. La primera idea va ser acusar als dos brètols de l'institut, però resulta que eren els millors amics del Gustau. Quan es va assabentar de tota la història, van tenir un atac d'ansietat, i van jurar i perjurar que ells no havien estat. A més, el quartet del servidor havia estat tancat a pany i forrellat i només hi podia entrar el Jordi, que era de baixa, per cert. Va venir el tècnic del departament, va revisar el servidor de dalt a baix i no va trobar cap cosa estranya. Així que , noies, els esperits ens van rondant.

L'altre dia em va venir la Pura, la senyora de la neteja, tota pàl·lida, a la meva classe, dient que havia vist un fantasma al passadís de cicle mitjà. Era a la tarda, a quarts de sis, els nens ja havien sortit feia estona. Jo corregia uns textos que havien escrit al matí. M'agrada quedar-me una estona a la tarda a la meva classe, a corregir o a preparar coses. És un moment de pau, les classes ja han acabat, ha finit la batalla i tot està tranquil. I no cal que us digui qui ha guanyat, oi? Obro la finestra per a què la classe s'airegi una mica i em relaxo una estona escoltant el silenci de l'escola. Bé, no sempre hi ha silenci, els dimarts i els dijous he d'escoltar els brams de l'anormal aquell que fa el futbol extraescolar. Però com pot tractar els nens d'aquesta manera, amb aquells crits i aquella prepotència? Amb aquesta fatxenderia? I com ho permeten els pares? Si una sola de nosaltres tractés així als nens a la classe, els pares se'ns tirarien al damunt, i amb tota la raó, és que aniríem dretes a inspecció. I aquest dropo els crida, els diu de tot sense cap respecte i als pares se'ls cau la baba. Deuen creure que aquest capsigrany aconseguirà que els seus fills els treguin de la misèria. Doncs com us deia, l'altre dia va entrar la Pura a la meva classe, tota pàl·lida, atabalada, suant, dient que havia vist un fantasma al passadís del cicle mitjà. Se'm va posar a plorar com una beneita, ja em direu, una senyora de la seva edat. Vaig intentar calmar-la, però no va haver manera. No parava de dir que a l'escola hi havia fantasmes i que estàvem maleïts i maleïdes. Em va explicar que dues setmanes abans, a poc d'acabar de netejar l'escola, a quarts d'una de la nit, ella i les seves companyes van anar a fer un most al laboratori, com fan cada dia. Quan eren allà menjant, van començar a sentir una mena de gemecs estranys, com unes veus d'ultratomba que els van posar els pels de punta. Els gemecs anaven i venien, ara més forts, ara més febles. Cap d'elles s'atrevia a sortir a mirar què passava, i de sobte va marxar el llum i els gemecs van parar. Però sense llum encara s'atrevien menys a sortir. Al cap de dos minuts va tornar el llum, i també els gemecs. Llavors a una d'elles se li va encendre la bombeta, mai millor dit, va sortir i va anar a la classe de sota, la de segon B, on la Petra sempre posa el cassette mentre treballa. Aquell era l'origen dels gemecs, es veu que havia posat una cinta del Fary però l'havia posada malament, total que la cinta girava al revés i enlloc d'escoltar-se el torito bravo sortien els gemecs sinistres. Després van riure, però el mal tràngol que van passar no volen ni recordar-lo. Explicar-me aquesta anècdota la va tranquil·litzar una mica, vam riure, i a la fi li vaig dir que aniríem juntes al passadís, a veure si hi vèiem alguna cosa. Vaig haver d'arrossegar-la, ella no volia. Vam sortir de la classe al nostre passadís, i ens vam anar acostant a poc a poc a la porta que separa els dos passadissos. La Pura va començar a cridar que ella havia deixat la porta oberta, i que ara era tancada. Jo li vaig dir que potser l'havia tancada un corrent d'aire, però ella deia que no, que no s'havia sentit cap cop de porta mentre érem a la meva classe. En això portava raó, potser ella, amb el seu nerviosisme, se li podia haver passat, però a mi, no. Amb el que jo odio els cops de porta, si s'hagués tancat de cop, jo ho hauria sentit perfectament. I no havia sentit res. Vam arribar a la porta, vam obrir-la, vam passar davant dels lavabos i vam girar cap el passadís de cicle mitjà. Vesprejava i no estaven encesos els llums, el passadís era en penombra. Al fons, vaig distingir una ombra que sortia de la darrera aula i obria la porta de l'escala. La Pura va fotre un crit que em va deixar sorda. El fantasma! El fantasma! La vaig calmar com vaig poder. No era cap fantasma, encara que era lluny vaig reconèixer perfectament la Paulina. De la forma que vesteix aquesta noia, amb aquests vestits tan vaporosos, amb aquesta cabellera tan laxa i llarga, i tan prima com és, no m'estranya que la Pura la confongués amb un fantasma. Als seus crits van venir la Petra, que estava netejant les classes de la vora. La Pura es va calmar definitivament quan la seva companya li va confirmar que el suposat fantasma era la Paulina, que havia tingut una entrevista amb una mare i que havia sortit més tard. Amb tot aclarit, vaig retornar a la meva classe. Però noies, la porta que havíem deixat oberta, era tancada de nou. I jo de nou no havia sentit cap cop de porta. Potser s'havia tancat mentre la Pura cridava, no us diré que no, però jo ja no vaig estar tranquil·la. Em vaig seure a corregir, però vaig començar a notar calfreds, mirava al meu voltant, tot era com cada dia, les taules dels nens, les cadires, la pissarra, la porta i el tros de passadís que s'hi veu... Tot era com cada dia, però ara hi havia quelcom a l'ambient que m'inquietava. Hi havia massa silenci. Em vaig aixecar per a tancar la finestra. Vaig mirar el pati, desert i en penombra. Per un moment, vaig enyorar els bramuls del dropo del futbol extraescolar. I de sobte, un terrabastall. Es va tancar de cop la porta de la classe. Ja en vaig tenir prou. Vaig agafar l'abric i el bolso d'una revolada i vaig sortir corrents. Una suggestió, direu. I potser teniu raó, però jo mai he cregut en bruixes, i aquell dia vaig tenir la sensació de què jo no era sola a la classe. Hi havia algú més, o quelcom més, no us ho sabria dir. Jo penso que sóc una persona racional, cartesiana, no m'impressiono fàcilment, busco sempre una explicació lògica als fets. Però ara no sé què creure. Estic donant voltes a la teoria del cementiri iber, aquesta bajanada que el Pau i la Sònia van dir un dia al menjador, quan vam començar a estar de pega. Que l'escola està edificada sobre un antic cementiri iber i que els esperits dels guerrers van rondant pels passadissos i ens van donant pel sac, per això tot ens surt al revés. És una dolenteria, es clar, però potser sí que ronden esperits per aquí. De fet, recordeu que per edificar l'escola es va enderrocar una antiga fàbrica, la Xapa, on feien envasos i bidons metàl·lics. Quan la guerra, la fàbrica la van militaritzar i la van convertir en una fàbrica d'armes, aquí es fabricaven bales i bombes. Gràcies a això, el barri es va convertir en un objectiu militar, a l'any trenta-vuit els avions italians que venien de Mallorca van bombardejar-lo set o vuit vegades. Va morir molta gent, el govern mai no va dir la dada exacta, però la gent del barri sabia que n'eren molts, els morts . La meva àvia va patir en carn pròpia els bombardejos, en un d'ells li van matar un fill, el Jaumet, vuit anys, l'angelet estava jugant a la platja quan van sonar les sirenes, no va córrer prou i una bomba el va destrossar. La mare deia que després d'això la meva àvia ja no va ser mai més la mateixa. Va ser un dels primers bombardejos, la gent encara no hi estava avesada. Després tothom va anar aprenent a protegir-se. Es van excavar refugis sota les cases. Els que tenien parents a altres barris s'hi van instal·lar. Els gossos pressentien el moment en què aquells fills de puta sortien de Mallorca, començaven a estar inquiets, a moure's i a bordar i no fallava: al cap de mitja hora arribaven els avions i bombardejaven. Els pobres animals eren més fiables que les sirenes del govern. Dalt del barri, al turó del Cadí, hi havia unes bateries antiaèries, però mai van tocar ni un sol avió. Se les pixaven, els cabrons dels italians. Quan la guerra va acabar, van restaurar l'edifici de la Xapa i amb la poca maquinària que havia quedat en condicions van començar a treballar de nou. Feien servir màquines pesades, i de tant en tant hi havia accidents. El Sebastià, el fill d'un veí dels meus pares, un noiet d'uns catorze anys, estava feinejant al magatzem i li van caure a sobre uns bidons de tinta, que es veu que no estaven prou ben lligats. Allà s'hi va quedar. En aquella època, això va ser a finals dels anys quaranta, jo ja havia nascut, no hi havia cap normativa de riscos laborals ni res d'això. Ni indemnitzacions ni denúncies als amos. A la seva mare, una pobra vídua, li van tapar la boca amb quatre duros i sant tornem-hi, l'endemà ja hi havia un altre noiet al magatzem. La pobra dona es va quedar sola al món, al seu marit l'havien afusellat al Camp de la Bota, on ara és el Fòrum, a poc d'acabada la guerra, per rojo i separatista. ¿Quina denúncia podia posar aquella dona davant dels amos de la Xapa, que havien guanyat la guerra? Al cap de dos mesos es va tirar al tren, aquí al davant del Pont del Petroli. Per això us dic, que tot i que ara hi hagi molts habitatges moderns, i un port molt maco, aquest barri era un barri obrer, i aquí la gent ha patit molt durant molt anys. Tot i que ara les parets són unes altres, en aquest espai hi ha hagut molt de patiment humà. Ja us he dit que jo no hi crec en aquestes coses, però potser hi ha unes quantes ànimes en pena que encara volten per aquí. I uns quants cabrons, també.